La fi de la pau

CAPITOL II

-Sí majestat, a les seues ordres.

Amb aquestes paraules Calaothar va acceptar la missió que el rei de Gondor li va encomanar. No semblava massa complicada, tot i que tardaria uns quants dies en portar-la a termini. Simplement havia d'encapçalar l'escorta que protegiria els camperols que havien acceptat colonitzar les noves terres conquerides al fosc enemic, tant el que abans es coneixia com Mordor com tot el territori cap al Sud, litoral i interior..

Les terres abans desolades i sense llum, havien renascut de les seues cendres amb energia renovada, i donava nous fruits per acollir totes aquelles famílies que buscaven una nova llar, una nova terra que els alimentara.

La construcció de nous camins, el manteniment dels antics, el control dels lladres i saltejadors que pul·lulaven per totes les rutes havien facilitat aquesta tasca.

Calaothar, amb una vintena d'homes armats, només per precaució, car tota la terra Mitjana era ja segura, acompanyaven les 50 famílies que formaven aquesta expedició, una de tantes, que aspiraven a establir-se en la prosperitat i la llibertat de les noves terres.

El camí era llarg, però alegre, a pas lleuger els cavalls dels soldats, les mules i carros dels colons anaven cap al Sud, fins les càlides terres d'Haradwanh.

El sol torna a lluir,

la llum trenca els núvols,

la boira s'ha esvaït

i han callat els udols.

S'aclareix la vista

esdevé net l'aire

i la imatge trista

que ens danyava els ulls

torna en dolça flaire.

Els crits dels soldats

ferits per les armes

són ara bells cants

que expliquen històries

a joves i infants.

Amb aquesta i altres cançons anava transcorrent el camí sota el suau sol de la primavera

Santi Gomez Elfa