La fi de la pau

CAPITOL I

Un raig de llum, feble, tènue, fi com un fil, va aconseguir penetrar entre les seues parpelles a dures penes obertes, sense poder separar-se massa, sense poder aixecar el gran pes que els oprimia.

Una cremor com de foc atenellava el seu costat cada vegada que l'aire entrava als seus pulmons, però a cada mossegada que aconseguia donar-li a l'aire d'aquell bosc humit i fosc només il·luminat per tímides rioles de sol que lluitaven entre el fullatge, anava recobrant la consciència, anava retornant en sí. Els braços li pesaven com el plom, però va aconseguir treure's l'elm que li protegia la testa.

Sota les costelles, al costat esquerre, la causa de la seua cremor sobresortia en forma de ploma. Una fletxa havia aconseguit travessar la seua cuirassa i s'havia clavat a les seues carns. El dolor no era massa agut, tot i que notava eixa cremor cada vegada que respirava profundament. Va temptar amb les mans, avaluant la possibilitat de treure-se-la i poder curar-se la ferida amb l'ungüent que sempre portava amb ell per a aquestos casos, o per a alleujar-se dels cops, o simplement del cansament.

Apretà les dents, s'estirà al terra entre les fulles mortes sobre el costat dret, amb les cames encongides com un xiquet que encara no és nat.

Notava com els seus braços anaven recuperant les energies, es veia amb prou cor de fer-ho; va agafar la fletxa amb força i la va clavar més en el seu costat, fins que notà com eixia per la seua esquena. Un crit sord s'escapà entre els seus llavis estirats cap endarrere, com un llop ensenyant les dents. No es podia permetre cridar, aquell o aquells que li havien produït eixes nafres encara podrien trobar-se a prop. Una vegada trencada la ploma la fusta passà sense massa dany fins que la pogué extreure per complet.

Recuperat de l'esforç s'aplicà el seu bàlsam oliós i perfumat per detenir la sang que notava escapar-se de les ferides, se n'escampà en el front o també tenia una nafra que semblava poc profunda, però que notava bategar dins el seu crani.

Estava bé, tenia set, sentia dolors, però estava bé. La fletxa havia travessat la capa de greix dipositada en la seua cintura mercè als cinc llargs anys de pau, amb absència total d'escaramusses i de combats. A jutjar pel plomall negre que coronava el projectil que s'havia acabat d'extreure, aquella maleïda raça que creien extingida des de feia aproximadament un lustre no havia desaparegut del tot d'aquelles contrades. Segurament ocults als boscos, a les cavernes de les muntanyes foradades pels miners, ocults de les mirades de qualsevol criatura, s'han refet de la seua desfeta, s'han recuperat de les seues ferides, i potser han augmentat en nombre, o simplement s'han reunit tots plegats els que havien quedat escampats després de la guerra.

Dempeus, però ocult, intentà esbrinar i recordar què havia passat, com havia arribat on era, i sobretot.... qui havia intentat matar-lo. Als seus 92 anys en feia uns quants que havia deixat enrere la joventut, però encara estava molt lluny de la vellesa. La seua oïda, la seua vista, l'olfacte, tots els seus sentits estaven en plena forma, desperts malgrat el dolor i més aguts si cal a causa del perill.

Poc a poc, conforme anava posant-se en marxa anava retornant-li a la memòria, i anava venint-li a la ment el que havia passat. Eixe home ferit, adolorit i sagnant tornava a sentir-se el gran guerrer que era, tornava a ser Calaothar. Tot i que no trobà la seua espasa, ni la llança que acostumava a dur quan cavalcava, brandia com a arma la fletxa de l'enemic, per si havia de seguir lluitant.

El seu olfacte, la sentor de sang fresca, de mort, de carn cremada i l'olor fastigosa dels cadàvers dels enemics el van guiar fins el camí per on transitaven mentre va ser objecte de l'emboscada que havia donat amb els seus ossos a terra.

El panorama era el que esperava, cavalls morts, homes morts..... però cap enemic abatut, sí la seua negra sang òrquica escampada per terra, però no cap dels seus cossos morts. No hi havia dubte, eren ells que havien tornat, les seues fletxes, les seues dagues i coltells, el seu estil....

-- Maleïts monstres, creia que els havíem eliminat a les portes de la Ciutat Blanca i a Mordor, quan l'anell únic va ser destruït al Mont del Fat.—va exclamar en veu baixa, mentre recollia la seua espasa de terra, tacada de sang i fang, però intacta i sense que la brutícia haguera amagat del tot la lluentor resultant de la mestria dels Elfs. Tauramacil, espasa poderosa, és com la van anomenar els artesans que li van donar forma. I feia honor al seu nom. Era com una prolongació del braç del guerrer, semblava que tenia vida pròpia, i el fet de que s'haguera separat de la mà de Calaothar demostrava fins a quin punt havia estat ferotge i terrible l'atac a que havien estat sotmesos.

Santi Gomez Elfa